Nosaltres som hipertextuals. Nosaltres som l’hipertext.

Després de donar moltes voltes a la qüestió del paradigma lineal i el paradigma hipertextual, en repenjo en els mots de Manuel Castells de La galàxia hipertextual, per assenyalar que potser ens equivoquem si pensem en l’hipertext com un objecte material de la realitat, és a dir, com un objecte autònom, com una realitat que pot existir fora de les nostres ments. Agafo ara uns mots del lingüista Juan Carlos Moreno, el qual assenyala que la llengua no existeix com un objecte tangible de la realitat. Dit d’una altra manera, la llengua hi és, però només existeix pels actes de parla. Per exemplificar-ho utilitza la següent metàfora: “la llengua és com una bicicleta que només existeix quan pedalem”. Per tant, la llengua, o si es vol, el llenguatge, no és un instrument de la realitat material, sinó un constant procés de creació.

En aquest mateix sentit, Castells assenyala que l’hipertext som nosaltres i fora de nosaltres no pot existir. És clar, llavors l’hipertext no és un conjunt de nodes i enllaços d’una entitat material autònoma a la nostra pròpia existència, sinó un procés de creació que neix pels actes de navegació (o de “pedalació”). Les rutes, les nostres rutes, no existeixen fins que no comencem a navegar i deixen d’existir quan deixem de fer-ho. Tota ruta de navegació i, per tant, d’hipertextualització, és un procés de creació i dissolució constant.