Aprofito que acabo de fer un breu treball en anglès sobre blogs i narcisisme per deixar anar en aquest espai alguns pensaments respecte d’aquesta qüestió. Segons The Statistics Portal el mes d’abril de 2017 el número de blogs ha superat ja els 345 milions a tot el món. Dins aquesta estadística no sabem si hi són inclosos tots els blogs, especialment els blogs els xinesos, que, tal com es desprèn de les paraules de Meritxell Martí Orriols, són una mica esquívols a les indexacions. En qualsevol cas, caldrà preguntar-se el perquè de la creació constant de blogs.
És evident que motius per obrir un blog i, sobretot, per mantenir-lo, n’hi poden haver molts i poden ser variats, tants com tipus de blogs hi ha, potser. Amb tot, crec que el component narcisista i egocentrista, juntament amb l’exhibicionista, són element necessaris per a la supervivència del blog. Un blog és una mena d’eina d’autocomplaença retroalimentada a través dels altres. El mirall de Narcís és el blog i el reflex ens el retornen els altres.
En aquest mateix sentit, s’expressa l’especialista en mitjans de comunicació Geert Lovink, segons el qual obrir un blog és com posar cintes de colors al manillar de la bicicleta per tal de distingir-se dels altres. Fer-se notar, cridar l’atenció i, sobretot, notar que ens noten i ser conscients que ens paren atenció. Fer un tweet i que no te’l repiulin, pot passar, però que no te’n repiulin cap pot ser una sacsejada en tota regla al nostre narcisisme, el qual no suporta ser ignorat ni per un mateix ni pels altres.
Tots necessitem, d’alguna manera, sentir que els nostres pensaments interessen a la resta del món. Necessitem sentir, almenys per uns moments, que estem connectats a un món cada cop més globalitzat, però cada cop més alienador. El blocaire, doncs, vol sentir que és part d’aquest món i que el món no només el sent, sinó que també l’escolta. De fet, un blog que no es capaç de retroalimentar-se des de fora, que no rep la seva dosi de visites i comentaris, possiblement serà víctima d’un progressiu llanguiment que el portarà a la mort per inanició.
És evident que component narcisista, que des del meu punt de vista és necessari per al funcionament dels blogs, no és un element exclusiu dels blogs, sinó que impregna moltes manifestacions de la vida. Els blogs, però, per la seva facilitat i capacitat d’arribar arreu s’ha convertit en el nou paradigma del narcisisme del segle XXI.
Si se’m permet l’acudit: “Espero amb candeletes la meva dosi de retroalimentació narcisista” 🙂
quinoadobalagotera.wordpress.com 
Els motius pels quals una persona crea un blog en trobaríem diversos, per explicar sobre la vida, la societat, desgràcies, pensaments, futur, passat….
Pel que fa al component narcisista i egocèntric no ho diria tan fort, ja que aquests adjectius almenys el narcisista penso que l’encararia més al facebook o twitter per ser més exhibicionista, on fer públic tota la nostra vida privada és l’objectiu d’aquests. El fet d’escriure en un blog, on tot i voler fer-ho públic penso que no hi ha un component narcisista, ja que es parla de quelcom més que de la vida del dia a dia.
El blog l’entenc més per explicar i deixar punts de vista sobre el que trobem interessant, mentre que facebook o twitter expliquem el que fem i volem fer-nos notar. L’important és tenir el màxim de seguidors i molts m’agrada.
M'agradaM'agrada
En aquesta línia, se m’acut relacionar això que dius, Toni, amb les comunitats de blogs que la Meritxell Martí descriu com a “veïnats”, on els blogaires “s’apleguen per afinitat”, per temes d’interès. Quan m’he submergit en alguna d’aquestes comunitats, en molts casos m’ha fet l’efecte d’un ambient dominat per allò políticament correcte, en què l’interès màxim és atreure i mantenir els seguidors encara que sigui a base de mossegar-se la llengua…
He clicat “m’agrada” a la teva entrada. Em sembla que copiaré el giny, perquè els m’agrada van directe a la vena 😉
M'agradaM'agrada
Tens raó! Els m’agrada ens fan pujar el “narcissòmetre” fins els núvols :-). Crec que tens raó. Crec que molts blogs estan dominats per aquesta por a perdre la seva “clientela”. Llavors, sovint anem escrivint allò que se suposa que hem d’escriure i no allò que ens agradaria escriure. Si formes part d’un grup possiblement caldrà seguir la “línia editorial” del grup, mossegar-se la llengua, com dius. Però bé, això també passa a la vida real (signifiqui el que signifiqui això de “vida real”).
M'agradaLiked by 1 person
Hola,
Comparteixo amb tots vosaltres que la vanitat és una de les raons per les quals la gent s’anima a fer un blog. Evidentment no és la única. Compartir coneixements o experiències pot ser una altra bona raó per fer-ho, però el fet cabdal és ‘compartir’, establir un diàleg.
Si faig un blog per compartir una afició amb altres persones afins espero, lògicament, que aquests hi diguin la seva i, si pot ser, amb lloances i bones paraules.
Si no fos així, a què treu cap publicar (en el sentit de fer públic) res?
Si no esperés resposta de ningú, agafo una petita llibreta i faig un diari -dietari- a l’ús. I llestos.
Queda clar que a tothom li agrada rebre copets a l’espatlla i que li diguin “que bo que ets!!” I un blog és un espai que per a aquest coses va que ni pintat!!
Salut
M'agradaM'agrada
Hola!
Yo reconozco que no soy muy fan de los blogs. Para mí los blogs son leer y escribir, pero sobre todo es escribir para que te lean y recojan esa maldita (y aquí me he autocensurado) botella flotando en el océano. ¿Hay alguien ahí?
Merche
M'agradaM'agrada